A reveure

Scan00010079

Començo aquest escrit encara dubitatiu, no tenia massa clar si volia escriure sobre aquest tema, els avis. Però és que han passat els dies més calents i, reflexionant sobre el tema, he pensat que si constantment comparteixo banalitats a les xarxes per què no deixar escrit quelcom sobre aquestes persones tan importants que han format part de la meva vida.

No tinc clar l’objectiu que vull transmetre amb aquest escrit, deixar testimoni, explicar l’amor que els hi tenia o, simplement, escriure davant la por d’oblidar-los.

De ben segur que els testimonis de les vivències que podria escriure qualsevol altre membre de la família serien diferents per temes evidents, però segur que un eix comú en trauríem. Els avis i els iaios han estat una peça clau en les dinàmiques familiars, han estat l’eix central al voltant del qual es teixien les nostres relacions i l’esdevenir del que som avui.

Els quatre han format part d’una gran generació de la història de la nostra societat, i és que el què han hagut de viure ells no té res a veure (fins ara) amb el que m’ha tocat viure a mi. Una generació de dones i homes que han treballat fins deixar-hi la pell per donar un futur millor als seus fills i les seves filles. Aquests avis i àvies han hagut de lidiar amb guerres, pobresa, fam, emigracions nacionals i internacionals per trobar una oportunitat lluny de casa. I precisament els meus avis i àvies han format part d’aquest col·lectiu.

Així, doncs, amb la recent mort de la iaia Paquita tanquem una generació a la família. Per sort hem pogut gaudir de tots quatre de manera intensa, però no tot el temps que ens hagués agradat. Les malalties se’ls van emportar massa aviat, sobretot a l’àvia paterna, la Benjamina. I, malgrat he pogut aprendre molt de tots ells i elles, sempre queda aquella estranya sensació se no estar satisfet, de voler més, i de lamentar haver deixat passar alguns moments o no valorar-los com ara ho faig. I aquí es fa evident aquell tòpic tan irritant, mai saps el que tens fins que ho perds. Diré, però, al meu favor, que n’era molt conscient del que tenia, simplement ho dic perquè mai en tinc prou, els que em coneixeu ho patiu sovint.

L’àvia Benjamina Galimany i Xaus era la mare del meu pare. Com la recordo? És la que ens va deixar primer, era l’any 1998 als 74 anys, i moria després d’una llarga malaltia que la va anar apagant dia rere dia, però malgrat tot sempre la recordo contenta. Jo tot just tenia 14 anys i t’agafa en aquella edat en què no saps ben bé de què va la vida. L’àvia la recordo com una dona forta, amb molt caràcter i un temperament intens, riallera. Era una dona molt avançada ideològicament pel seu temps, com la societat catalana vaja.  Tinc un record molt especial d’ella, per mi era l’àvia dels contes, les històries, el teatre. Érem veïns de replà, com ara jo amb els pares, i nosaltres passàvem moltes hores a casa seva, jugant a la terrassa, escoltant les seves històries o perquè la mare ja estava fins els nassos de nosaltres. Era una dona familiar i social. Recordo molt sovint la visita de les seves germanes i altres familiars, i moltes amigues. De la seva cuina tinc la recepta de la crema de Sant Josep, una tradició del dia del pare, ens feia unes safates que te les menjaries d’una asseguda. També l’amanida d’arròs, l’arròs a la cubana i com no, l’arròs i fajó (feijoada), aquell plat que va portar amb ella de Brasil, terra que els va acollir durant molts anys. L’avia era de Terrassa, criada entre aquesta ciutat tèxtil i els camps de Font-rubí, catalana i catalanista fins el moll de l’ós. Però cap a l’any 1951 va decidir marxar amb el seu marit Miquel i dues criatures (el tiet Miquel i el tiet Joan) a buscar un futur millor a un país llunyà, Brasil va ser el destí. Aquella terra els va acollir, els donà feina, amics i tres fills més (el tiet Anselm, el pare i la tieta Anna Paula). Varen tornar al cap dels anys a Catalunya, però no directament a Sant Cugat, sinó a l’Hospitalet. Les històries d’aquell viatge i l’estada a la capital són mereixedores d’un post propi.

Miquel Rovira i Domenjó era l’avi patern, el segon que ens va deixar, també per malaltia però més tardana. Ens va deixar l’any 2003 amb 83 anys, i és que els avis eren més grans que els iaios. L’avi era d’una altra pasta, molt diferent, potser per això encaixaven bé, el recordo molt enamorat de l’àvia. Era molt treballador, la imatge que tinc d’ell és amb un pinzell, una rasqueta, sempre amb eines a la mà. No sé si era bo o no fent de manyà, però sempre estava arreglant o fent coses. Aparentment, potser no era l’avi més carinyós del món, però era dolç en el tracte. Però és normal, en aquells anys en els que va néixer i créixer es va criar amb aquelles estúpides consignes socials que els homes havien de ser homes. Era molt del barça, com l’àvia, i recordo molt quan venia a casa a veure el futbol. A diferència de l’àvia, ell era creient, però ho portava amb molta discreció. Ser pare de quatre nois (bastant moguts) i un noia no devia ser fàcil. La gent que el va conèixer me’n parla molt bé d’ell. El seu bigoti, d’aquells prims per sobre del llavi, el va acompanyar des de que tinc ús de raó fins la seva mort. Una mostra de l’amor per l’àvia, o a mi m’ho sembla així, va tenir les seves cendres al seu costat fins l’últim dia, a casa, al seu dormitori.

El Julio Campos Mellado (o Julián per sorpresa de tots) era el iaio, perquè malgrat ser nascut a Catalunya, els seus orígens era murcians, i la seva estimada dona també, i així el vàrem conèixer, com el iaio. Era el pare de la meva mare. Vàrem tenir una relació especial, plena de contradiccions, d’amor/odi (odi adolescent no mal interpreteu). Era un home intens, per lo bo i per lo dolent. Quin caràcter tenia, tothom ho deia. Era fort, cabut, generós, pencaire, autoritari, social… (vaja, potser m’assemblo més del que em pensava a ell). Ell també va emigrar per trobar feina, a França concretament. Va treballar en el sector de la construcció, de fet, la finca on va viure quasi tota la vida de matrimoni la varen fer ells, però jo el recordo com un home de camp, pagès i ramader. El bestiar va ser la seva dedicació, era pastor. També l’hort. Mai va faltar menjar a casa seva, malgrat les penúries. A mi em deia el “señorito”, al final tenia raó, potser perquè dels tres nets barons jo era el menys motivat per treballar el camp i amb el bestiar, l’Èric és el que ha seguit el seu estel. Ara bé, el fruit del seu treball sí que m’agradava, suposo que en part haurà influït en la meva passió per la cuina i el bon producte.  Sempre em retreia que poc m’agradava cuidar de l’hort i el bestiar, però si m’agradava menjar-ne. I vaig passar moltes hores amb ell i la iaia, de fet dinàvem dues o tres vegades per setmana a casa seva. Ens estimava als quatre amb bogeria. Com ja he dit, tenia molt caràcter, els/les que el vàreu conèixer ho sabeu, i d’aquí les nostres enganxades. Jo m’emprenyava molt amb ell i fort, però ell no em va guardar mai cap rancúnia. Em va ensenyar moltíssim malgrat el meu poc interès en aquell moment: com funciona l’hort i com cuidar-lo, com cuidar el bestiar i com matar-lo per poder menjar més tard. Li encantaven els cavalls i molts vàrem gaudir d’aquesta, la seva passió. Els iaios tenien sempre la casa oberta i, literalment, la porta. A l’entrada de la casa varen tenir botigueta de pagès, la gent venia a comprar verdures de l’hort, conills, ous, etc. N’estava molt orgullós d’allò, i jo també. Una llarga malaltia se’l va endur l’any 2007 als 77 anys. L’última fase estava molt malalt, i era un mal malalt, però va treure forces per aguantar, sortir d’un ingrés hospitalari impossible per anar a la meva festa dels 25 anys. Uns dies després va morir.

Per acabar, la iaia, Paquita Garcia Cases. Ulls blaus com el cel. Murciana de soca-arrel. Una iaia amb majúscules. Ha sigut l’última en deixar-nos, i va morir com va viure, sense queixar-se ni donar feina, malgrat els dolors. Als seus 85 anys conservava la seva bellesa intacta, els cabells blancs no li restaven intensitat a la seva mirada, el seu somriure i la seva fina pell. Va ser una dona treballadora com poques, es cuidava de la casa, els menjars, els animals i del iaio. Sempre fent coses, sempre ocupada. Només els darrers anys va poder saber què era sortir al carrer a passar la tarda i gaudir del plaer de no tenir obligacions, de xerrar amb les amigues, fent guàrdia a la plaça octavià de Sant Cugat. Aquest poble que la va acollir l’any 1947 i que ha sigut on es va casar i va crear la seva família. No va veure massa món, per no dir gens. No era il·lustrada en les converses, però la seva autenticitat i la seva història val més que qualsevol altre relat. Era una dona humil, senzilla, generosa, dolça, sensible i, perquè no dir-ho, submisa al seu marit. No li recordo un no que sortís de la seva boca, ni faltar un plat a taula per qualsevol, ni uns ous fregits per si et quedaves amb gana. Cuinava molt i molt bé, sempre pels altres, ella no menjava massa i sempre l’última. Tinc molt present com parlava de la seva mare, la iaia de Múrcia que dèiem. La vaig poder conèixer i viure amb ella quan ens visitava a Sant Cugat o quan anàvem a Múrcia.

La Paquita és la iaia de la que tinc més records, i no només perquè ha viscut més anys, tota ella era amor incondicional. D’ella he aprés a cuinar i a compartir, a tenir la taula plena, a obrir la casa als altres. D’ella em queda també l’arròs amb llet perquè, d’entre totes les seves receptes, aquesta no tenia igual. Era forta com ella sola. Era graciós com s’equivocava sempre al cridar-nos pel nom, sempre ens confonia i, quan per fi encertava, em cridava “Aloi”, amb el seu castellà de tota la vida pronunciava el meu nom amb la fonètica catalana. Va ensenyar al iaio a escriure. I com escrivia ella, recordaré sempre els seus poemes i com s’emocionava al llegir-los, perquè malgrat la seva poca formació, escrivia amb el cor. La seva història la va recollir la cosina Berta, no era neta seva, però com si ho fos. Gràcies a la Berta, el seu testimoni, us avanço que sorprenentment, ha quedat documentat.

En fi, només volia escriure unes línies, qui sap si per desfogar-me, no oblidar, deixar de plorar. Ho deixo aquí, potser algun dia els dedicaré a cadascun d’ells i elles el que es mereixen. Una entrada única, ben escrita i endreçada, no un seguit de frases sense ordre ni sentit, pensaments que venen al cap i que no m’he molestat a endreçar.

Ens tornarem a veure, a un altre lloc i d’una altra manera.

Amb amor,

Compartir a:

Deixa un comentari