Atletisme, esport individual o d’equip?

Sovint, quan hom explica que practica l’atletisme rep sempre el mateix comentari: ostres,  però un esport individual…?

I si, és cert i evident, que en la seva essència l’atletisme és un esport individual. Competim sols, sense companys d’equip, i en moltes ocasions també fem els entrenaments sols amb l’entrenador/a, sobretot als nivells més alts de competició.

Qui o què en té la culpa de que aquesta sigui la percepció d’aquest esport? Evidentment la configuració de les pròpies disciplines ja defineixen la naturalesa d’aquest esport amb la individualitat, però hi ha altres factors que influeixen negativament a ampliar aquesta sensació.

Sovint, i jo mateix hi he contribuit, els atletes ens tanquem en banda, ens individualitzem més encara, ens tornem egoistes, i el fet de dependre únicament d’un mateix potencia aquesta conducta: me, myself and I. I si sumem el compromí si l’exigència de l’alt rendiment o elit, fa que encara més pensem en nosaltres mateixos i els resultats.

Però no tot són pegues! Hi ha caràcters que dificulten la pràctica esportiva en equip, o ambicions (legítimes) personals per arribar el més alt, entre d’altres. I  l’atletisme ofereix un escenari perfecte per aquest casos. A més, a l’atletisme hi té cabuda tothom, tots i totes tenim l’oportunitat de trobar el nostre lloc i realitzar una, o varies, proves que s’adaptin a les nostres aptituds, potenciant-les al màxim i treballant les mancances per millorar en tots els aspectes.

Podria estendre’m molt més en l’argumentari dels beneficis, però ho deixo aquí, perquè aquest no era el motiu real d’escriure aquesta entrada.

Avui volia desmentir el mite, o part d’ell, sobre la individualitat de l’atletisme. Què seria dels atletes sense els clubs, sense els companys d’entrenament? Doncs poca cosa, perquè està molt bé competir contra un mateix, però poder-se mesurar amb altres és motivador. O què faríem sense el companys/es d’entrenament, per pocs que siguem (en ocasion un més i prou)? Doncs res! Quantes vegades és el company/a la que “tira del carro”? O et “pica” per fer-ho millor? O t’acompanya en els moments bons o difícils? Sempre i  són, i sempre hi hem de ser. Per tant, si volem, tan sols no estem. I és cert que no sempre passa això pels motius exposats anteriorment, però aquí som els atletes els que hem de fer un pas endavant.

I acabo ja amb els companys/es de clubs.  Durant anys, vaig veure les competicions de club (lligues o copes) com un tràmit, una obligació amb el club. I quant equivocat estava. Si miro enrere, els millors moments que em venen al cap són amb els companys/es, no pas quan vaig fer la millor marca, o quan vaig guanyar aquí o allà. Recordo moments, viatges, “novatades” , celebracions per les victòries de l’equip.  I si  quelcom  hagués fet diferent seria això, viure aquells moments amb més intensitat, implicar-me més amb l’equip i no anar a la meva.

Suposo que amb el temps et fas gran, no? 😉 I els últims 5 anys vaig decidir canviar aquella dinàmica, implicar-me més amb l’equip, no viatjar sol o amb algun company, anar a totes les competicions de club i, de pas, veure competir a tot/es els companys/es, compartir els seus èxits i ajudar-los en els moments difícils.

Dit i fet, i quin canvi. Potser sóc molt agosarat escrivint això, però ni en els meus millors moments com atleta ho havia passat tan bé com ara!

Per tancar l’entrada els recomanaria als atletes joves que no es tanquin en ell i elles mateixos/es, sinó que treballin al màxim individualment sense deixar de gaudir de la companyia i els beneficis que ens aporta la col·lectivitat!

Gaudiu més de mai de la individualitat de manera col·lectiva!

Visca l’esport, sigui del tipus que sigui.

Petons i abraçades!